Centro de Estudios Rocieros y Cultura Andaluza en Catalunya

  • Portada
  • Què és el Cercat?
  • Activitats
  • Arxiu Digital
  • Arxiu de Notícies
  • Vídeos
  • Col·laboracions
  • Enllaços
  • Llista de correus
  • Contacte
  • Correu @elrocio.cat
  • (Crea't un compte)
  • Revista Rocio.cat

  • Cercador de notícies



    Agenda
    <<Novembre 2017>>
    Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    12345
    6789101112
    13141516171819
    20212223242526
    27282930





    Col·laboren:








    Col·laboracions


    Esperant el moment

    Tarda de divendres, les 3, de sol ardent i enfundat a la roba de treball, d'un costat a un altre del taller, esperant el moment, el moment de veure el Simpecao de la Germandat, la gentada, els palmells i l'alegria.

    Llarg camí esperava i sobre les 6, orgullós romero em sentia enfundant-me en els texans. Uns texans adobats en fires i altres romiatges passats, els tirants, la meva camisa blanca impol·luta, però no més blanca i pura que el mantell de la Blanca Paloma. El meu anhel per veure-la em va fer perdre la meitat dels detalls que aquesta tarda esdevenien, les meves botes camperes que sofririen el cremar de l'asfalt i el “zapateao” de la festa, la pols ardent del camí i les pedres de la muntanya, pedres de glòria, de poder… perquè abans de mi, per allí passava la més gran en la seva carreta…

    Arribada a Nou Barris, espectacular. Allí vaig vessar les meves primeres llàgrimes, veure als meus germans que feia anys que no veia, la meva gent, els més grans… la meva tia Sandra donant-me el seu ànim, unes palmadetes dels Romeros i en cadascun es reflectia la seva alegria per estar allí.

    Comença el camí, déu meu! Quin moment! un camí llarg i pesat però que ELLA ens ajudava, ens empenyia a fer-ho, la sentia en un tènue murmuri… anem nen, acompanya'm fins al final! I així ho vaig fer, amb la seva ajuda i la de tots els romeros, em vaig embarcar en el camí.
    Palmells per allí, cants per allà, amenitzaven el dur caminar la gent solidària, de germans oferint de beure, de menjar, de descansar, et donaven la mà com germà en creuar un riu, un camí, qualsevol obstacle, agarrat a la carreta retenint al cavall, ofegant la set a l'ombra d'un pollancre amb palmells i fi, una pesada medalla penjada del coll que repicava en bategar del cor, cor que aquests dies li pertanyia a Ella, Ella bombava sang als palmells i als peus…
    Un camí plagat de moments, de detalls, un camí que no es camina, es viu, se sent.
    Els sentiments que se succeeixen pas a pas no són descriptibles en aquestes línies, quanta raó tenen els ancians del lloc quan et diuen... Això cal viure-ho! I creieu-me, es viu i molt profund. Cada pas que s'avança és un de menys que queda per veure-la.

    Per què parem? Cal descansar fem nit en Torre Baró.

    Cansat, assedegat, amb gana, però volia seguir, encara així esperaven moments estel·lars, l'arribada, el muntatge de les tendes, el cavall reposant, els romeros cantant, la candela acariciant els nostres rostres secs de caminar, la música, tot…

    7 del matí. La nit que em va donar, l'oncle del tambor! A toc de trompeta, tambor i canya anàvem dient-los als nostres germans que despertessin, que hi havia missa de l'alba i havien d'estar davant del seu Simpecado, la seva Verge, la seva raó per estar allí, el seu alè en el llarg tros que encara quedava…

    Després d'arrencar de nou i després d'hores de sofert camí, una paradeta abans de veure-la a ELLA, reposar-se, arribar amb energia. I un dels moments més emotius de tot el trajecte: els batejos. El meu germà Manolo amb el seu “fino” donant la benvinguda a nous rocieros en aquest camí. Fa anys, aquest gran home em va batejar com a “reporter rociero” i aquest any, em va tocar ser a mi padrí del meu amic Ramón, espatlla inseparable en aquest gran Rocío, el meu primer Rocío sencer, en condicions, el meu gran Rocío “sentío”…

    Se succeeixen els passos entre gent aplaudint i cantant… s'apropa “primo”! Li crido al meu petit, estàvem a tan sol uns metres, les llàgrimes eren incontenibles.

    Entrem al recinte, la gent ens victorejava, ens donava els palmells, aigua, força per acabar... Cada germandat ens saludava amb respecte, admiració, alegria, la mateixa que nosaltres els devem a ells perquè totes i cadascuna d'elles fan possible això tan gran…

    Es feia interminable, la volta llarga i inacabable però “anem nen!” em va tornar a dir el medalló, que ja em tens a prop!

    L'últim sprint, uns metres… la veiem primer, la veiem!!!

    Allí estava Ella mirant-nos a cadascun de nosaltres, agraint-nos el camí, la nostra fe, escoltant les súpliques i les gràcies de cadascun de nosaltres demanant per nosaltres, els que volem i ens volen. Aquí ja no vaig poder més, vaig deixar que les llàgrimes brollessin com riu cabalós, no podia contenir-me davant el més gran, les abraçades, els petons, tot!!!

    Un cúmul de pensaments, sensacions, sentiments, admiració, respecte, alegria... no sé explicar-ho...

    Després d'un descans merescut i de no poder seguir tot el que volgués allí, havia complert el meu objectiu: fer el camí sencer amb els meus… I després d'això no hi ha res més ... només l'espera de 365 dies fins que la torni a veure, així de maca i meravellosa! I sentir-ho com ho he sentit aquest any o més…

    Escric aquestes línies adolorit de la meva espatlla dreta però content i satisfet. L'espatlla és el senyal físic que he estat aquí, que he portat en el meu costal a la meva Verge del Rocío, a la meva Mare!

    Perdó per la manera d'expressar-ho, no sóc escriptor solament un xaval que ha viscut així el camí, però és així com em surt...

    Rocío espera'm l'any que ve!!

    Per úlltim destacar a les persones que m'han fet viure això més intens i donar-los les gràcies de tot cor:

    La meva àvia María (sempre estaràs amb mi)

    La meva mare i el meu pare

    El meu oncle José María

    La meva tia Sandra

    El meu “primo” Víctor

    La meva veïna Montse

    El meu amic Ramón i la seva dona

    Montse Torres

    El seu marit Manolo (t’estimo germà meu) i les seves filles Rocío i Julia

    Natalia, Waioming, Ana….

    Tota la germandat de Los Romeros

    Tots els rocieros

    VISCA LA VERGE DEL ROCIO!!!

    David Burgos

    Tornar





    El patriarca







    © elrocio.cat | Todos los derechos reservados.
    s